La
textura
és un terme sorgit de la industria tèxtil: és la manera en que els
materials rítmics,
melòdics
i harmònics
es
barregen en un composició, determinant així la qualitat sonora
global d'una peça. Designa la forma de relacionar-se de les diverses
veus d'una obra musical (entenen com a veus diverses línies
simultànies, ja sigui vocals o instrumentals).
Quan escoltem uns música, també experimentem una
sensació de lleugeresa o pesantor, com si la música tingues un
“pes”. Això es pot relacionar amb la densitat, alta o baixa, que
es dona per la combinació dels elements que sonen simultàniament.
La sensació de densitat en una obra musical es deguda a
la textura. Hi ha diversos tipus de textura que es poden descriure de
la següent manera:
Monofonia
o monodia:
La
textura
monofònica
o textura
monòdica
està formada per una sola línia melòdica sense acompanyament. La
melodia paral·lela o de recolzament sovintment dobla o va paral·lela
a la melòdica primaria o base. Es a dir totes les veus i instruments
que intervinguin canten o toquen simultàniament la mateixa melodia,
al uníson o a distància d'octava. Un exemple de música que fa
servir aquest tipus de textura és l'anomenat cant
pla, que
és la música tradicional oficial de la litúrgia cristiana. Per
altra banda, gran part de la música de Xina, Japó, Índia o Bali és
monofònica.
Exemple de monodia:
Homofonia:
A
la textura homofònica les diferents veus es mouen simultàniament
amb els mateixos valors rítmics però amb diferents notes, formant
acords successius. Per això també s'anomena Polifonia
vertical.
Generalment, les textures homofòniques tenen només una melodia
principal. El suport harmònic i el suport rítmic es barregen.
Exemples de homofonia o polifonia vertical:
Polifonia horitzontal:
A
la textura polifònica horitzontal
sonen simultàniament múltiples veus melòdiques que són en gran
mesura independents o imitatives entre si, d'importància semblant i
rtmes diversos. Si les veus s'imiten unes a altres (es a dir, canten
o toquen melodies similars però amb un cert retard unes respecte
d'altres) serem davant d'una polifonia horitzontal imitativa.
Un exemple típic de polifonia vertical imitativa és el cànon.
Exemple de polifonia horitzontal:
Melodia
acompanyada:
La
melodia
acompanyada,
com el seu nom indica, té una línia melòdica principal que és
acompanyada per veus i/o instruments que executen melodies o acords
secundaris. En aquest tipus de textura existeixen diferents veus com
a la polifonia, però només una, la
melodia,
destaca de manera predominant i la resta formes una base
d'acompanyament harmònic i/o rítmic.
Exemple de melodia acompanyada:
Els
sons que formen la música es desenvolupen en el temps. La seva
ordenació depèn de la persona que els ha inventat o que els ha
creat en el mateix moment de la interpretació. Del primer procés en
diem composició,
i del segon, improvisació.
Qualsevol d'aquests processos comporta un treball previ de
construcció mental. A més, el fet de poder disposar de diferents
nivells sonors, tant d'altura com d'intensitat, de ritme o de timbre,
fa que s'estableixi una relació entre tots els sons. Com hem vist
d'aquesta relació en diem textura.
Com s'ha dit anteriorment, la tradició parla de la textura com la
relació entre els elements melòdic, rítmic i harmònic. I des de
aquest punt de vist s'entenen les tres textures clàssiques: monodia,
polifonia,
homofonia
i
melodia
acompanyada,
que marquen l'evolució de la música occidental des de principis de
la edat mitjana fins a la fi del segle XVI, quan, amb el naixement de
l'estil barroc, s'estableix el sistema tonal de composició. Una
mateixa obra pot tenir diferents textures en diferents moments.
La
monodia
és la textura més simple. És aquella en la qual hi ha una sola
melodia que pot ser cantada o tocada per un sol intèrpret. També es
refereix a un grup de persones, o d'instruments, que fan la mateixa
melodia. L'exemple més característic de monodia en la música
occidental és el cant
gregorià.
La
polifonia,
com hem explicat abans, neix del desenvolupament del cant gregorià,
i la tècnica amb que es treballa és el contrapunt.
El renaixement és l'estil en que el contrapunt arriba al seu màxim
esplendor. Recursos com la imitació
o el canon
hi
són presents.
Durant
el barroc es va desenvolupar la forma polifònica més elaborada: la
fuga.
La seva complexitat compositiva mereix anys d'estudi a les escoles
superiors. Bàsicament consisteix en la presentació d'un tema tantes
vagades com veus tingui la fuga.
Al
segle XVII, amb l'inici de l'estil barroc, la tonalitat
s'estableix com la tècnica de composició única. I la seva base és
l'harmonia.
Es a dir, des de la veu greu, el baix, es generen acords, que són
grups de notes que sonen juntes. L'acord
és una successió de terceres. Aquesta tècnica genera la textura
homofònica,
que de fet ja havia aparegut abans en obres renaixentistes i de
finals de l'edat mitjana.
Una
variant de l'homofonia és la melodia
acompanyada,
que també he explicat anteriorment. És la característica de
gairebé totes les cançons: alguna persona canta acompanyada
d'instruments que fan acords i ritme.
